Theodor Adorno

Adorno aconseguix escapar dels nazis i arribar als EUA. √Čs per aix√≤ que va poder veure no nom√©s els inicis de la reproductibilitat t√®cnica com Benjamin sin√≥ el mateix fenomen en una fase ja m√©s desenvolupada. Va poder ser testimoni del teatre de l’absurd, entre d’altres coses.

Adorno dubta que les relacions amb les obres d’art s’hagin de resoldre necess√†riament amb el plaer. El plaer est√† mediat per la cultura. La idea de plaer est√®tic es queda curta, no pot servir de base per a la relaci√≥ amb totes les obres d’art. La comprensi√≥ intel¬∑lectual provoca una certa forma de plenitud o satisfacci√≥, per√≤ la pot provocar igual en una obra bella que en una contempor√†nia.

La idea de plaer est√®tic t√© un component petit burg√©s: amaga una petici√≥ de plaer a l’art perqu√® la vida no √©s plaent.

En l’art mateix hi ha a m√©s un component de viol√®ncia, l’art tortura la naturalesa perqu√® va m√©s enll√† d’ella. En qualsevol forma d’art, per tant, ja hi ha un germen de viol√®ncia.

A m√©s, concebre l’art com una cosa que produeix plaer est√®tic √©s, des del punt de vista d’Adorno una banalitzaci√≥ de l’art.

L’art que provoca plaer, segons Adorno, fa el joc a un sistema al qual ja li va b√© que la vida sigui violenta i dura amb les persones i l’art plaent sigui un gaudi per compensar-ho.

La tradici√≥ cristiana cont√© les llavor d’una marcada tragicitat que es pot considerar un precedent que obra el cam√≠ cap a la desestetitzaci√≥.

La manifestaci√≥ radical de la brutalitat de l’holocaust pot ser l’origen que porti Adorno a plantejar-se com √©s possible que se segueixi fent art que provoca plaers despr√©s de tal genocidi.

Continuar fent art que proporcioni plaer √©s erroni – el plaer no pot ser considerat com a centre d’import√†ncia, perqu√® √©s posar-lo al mateix nivell que qualsevol altre banalitat – i a m√©s √©s un art c√≤mplice de la barb√†rie perqu√® d√≥na a l’espectador motius per continuar romanent en l’ordre de coses establert.

√Čs m√©s pertinent considerar com a centre d’import√†ncia la satisfacci√≥ produ√Įda per l’aprehensi√≥ i l’empatia i el coneixement de les obres, provoquin aquestes o no plaer est√®tic.

L’art constitueix un compendi de coses que es veuen com a molt negatives perqu√® la cultura establerta aix√≠ ho fa veure. Que l’art s’identifiqui amb la desgr√†cia √©s el pas clau per superar-la. L’existent s’ha entenebrit, malgrat doni la sensaci√≥ que el m√≥n √©s brillant, i l’art no pot fer altra cosa sin√≥ identificar-se amb les tenebres. Aquesta identificaci√≥ te lloc a nivell formal, no de contingut.

L’art realista que pret√©n denunciar conserva una part d’identificaci√≥ que √©s la part que finalment provoca plaer. Amb un llenguatge formal que s’allunyi d’aquesta identificaci√≥ s’eliminar√† el component plaent i d’aquesta manera s’evitar√† que l’obra serveixi de compensaci√≥ a la viol√®ncia que provoca l’ordre de coses establert.

Hi ha un punt de fuga de negrors que l’art fa seu i que aconsegueix sense cap contaminaci√≥ fer-se expressi√≥ visible de la irracionalitat del m√≥n contemporani.

Si l’art es planteja la utopia, aquesta nom√©s √©s possible a trav√©s d’un llenguatge formal radical que avui en dia no es pugui assumir. Contr√†riament, es converteix la utopia en realitzable i per tant perd l’ess√®ncia.
Es pot tenir la tend√®ncia a pensar que l’art de la vanguarda radical √©s per a iniciats i desconnectats de la realitat, que √©s intranscendent per a la societat. Adorno demostra que s√≠ que t√© una vessant social, per a ell, major que la del realisme socialista o les obres del sublim, per exemple.