Mort de l’art

El que s’ha vingut a anomenar la mort de l’art √©s la p√®rdua de validesa d’una forma tradicional d’entendre l’art. No es tracta pas de dir que els creadors han mort ni que ja no hi hagi art. Simplement, √©s que hi ha una nova manera d’entendre art que trasllada el debat a un altre terreny.

L’art contemporani suposa l’emancipaci√≥ de la cultura pel que fa a l’objecte en favor del vigor de la obra en s√≠. L’art tradicional, el que es basava imitaci√≥ (mimesi) de la realitat i implicava, per tant, que en l’obra hi hagu√©s un objecte que es pugues recon√®ixer, √©s mort.

Fins aleshores, mentre l’art tradicional era vigent, el debat estava en quina escola o tend√®ncia art√≠stica era millor, que en el fons era quina d’elles aconseguia una mimesi millor amb la realitat. Ara, el debat de deb√≤ es planteja com a resposta a la pregunta “Qu√® √©s art?“.

Aquesta confusió quant a què és i què no és art porta associada inevitablement que coses que fins aleshores no havien estat considerades art, com ara la moda, per exemple, entrin als museus (estetització de la realitat).

Tot aix√≤ succe√Įx perqu√® en l’art tradicional hi havia un criteri establert clar per decidir que era i qu√® no era art, recolzat fonamentalment en la mimesi (i, √©s clar, tamb√© en el plaer est√®tic, per√≤ condicionat sempre a la mimesi). Amb aquesta emancipaci√≥ es produeix un inevitable trencament de la base fonamental d’aquest criteri, que passa a estar obsolet.