Pintura italiana i pintura flamenca

Tant la pintura flamenca com la italiana comparteixen el mateix objectiu: representar el món visible, el món real. Tot i això, ho fan de forma diferent.

L’√ļs de la llum √©s una gran difer√®ncia. En el cas de la pintura italiana, √©s una llum renaixentista, amb una propagaci√≥ ordenada i recta, artificial, amb un √ļnic focus de propagaci√≥. En el cas de la pintura flamenca, l’√ļs de la llum √©s potser l’element m√©s important (no coneixien la perspectiva cient√≠fica i quan la coneixen no la volen aplicar perqu√® tenien una altra manera de dissenyar l’espai).

El pintor flamenc, que juga amb diferents punts de fuga, obliga a tenir m√©s d’un focus. La gradaci√≥ i matisaci√≥ de la llum est√† perfectament estudiada del natural: la llum com a element que dona m√©s realisme i versemblan√ßa a la cortina flamenca.

Les q√ľestions m√©s purament t√®cniques tamb√© son diferents. Deixant de banda les pintures al fresc, la pintura italiana √©s sovint mural i en canvi la flamenca no ho √©s (segurament pels condicionants climatol√≤gics) aix√≠ que pinten b√†sicament sobre taula, en lloc d’usar indistintament els dos suports com fan els italians.

La pintura italiana era per decorar l’espai p√ļblic, obligava que les dimensions fossin de certa envergadura perqu√® es veiessin b√© en p√ļblic. Els llocs en qu√® havien de ser penjades les obres d’art flamenques, encarregades per ducs en lloc de per mecenes, eren de menors dimensions, i per tant les obres eren m√©s petites, m√©s adequades a l’√†mbit dom√®stic. Tamb√© per aix√≤ s’introdueix m√©s detallisme, per√≤ no per carregar i fer bonic, sin√≥ que es treballa el detallisme que t√© correspond√®ncia amb la realitat.

La t√®cnica pict√≤rica tamb√© √©s diferent. La realitat hi √©s d’una forma m√©s expl√≠cita. Els italians pinten amb la t√®cnica al tremp, o amb cola com a aglutinant del pigment. El pintor flamenc usa una t√®cnica a l’oli, √©s a dir, empren l’oli com a aglutinador, que √©s una t√®cnica que representa la llum de forma molt m√©s realista. A m√©s a m√©s, com que se seca m√©s lentament, s’hi poden introduir m√©s detalls.

Dins la pintura flamenca, la pintura religiosa √©s el g√®nere preferit per la clientela amb difer√®ncia, per√≤ tamb√© va fer fortuna el retrat. Els ducs de Borgonya es van caracteritzar per demanar sovint retrats, i tamb√© ho van fer membres de l’aristocr√†cia.

Els retrats mostraven l’actitud i l’adequaci√≥ de la fisonomia, la postura, perqu√® tot un sigui harm√≤nic. Sovint el personatge retratat no est√† estrictament de cara a l’espectador (molt estranyament hi ha retrats totalment frontals).

No tots els retrats eren per exhibir a la paret: alguns eren per posar damunt d’un moble, i de vegades se’n posaven dos junts. Aix√≤ es pot identificar per les dimensions m√©s redu√Įdes. En alguns casos s’observen retrats en taules individuals per√≤ que formen una parella: es veu com els personatges retratats es miren l’un a l’altre.

Podem afirmar que la pintura religiosa flamenca està més estereotipada que la pintura religiosa italiana. Hi ha una tendència dels pintors flamencs a repetir habitacions, repetir paisatges, repetir fòrmules trobades.

Els pintors flamencs disposaven d’un incipient mercat en qu√® de forma minorit√†ria podien vendre les seves obres. √Čs per aix√≤, com que no sabien qui seria el comprador podien repetir paisatges. Per√≤ tamb√© per com estaven estructurats els tallers: no hi ha tractats ni sistematitzaci√≥, els pintors fan segons all√≤ que han apr√®s del mestre.

La religiositat d’aquestes obres condu√Įa a una preg√†ria m√©s personal. Per aix√≤ el que se li demanava al pintor √©s que ajud√©s a aquesta preg√†ria, i per aix√≤ calia incentivar-la a trav√©s de representar la imatge religiosa en un entorn conegut identificable.

El pintor flamenc situa les escenes en un entorn quotidi√† per aproximar la vida de Crist a la realitat del segle XV (interior d’habitacions segurament similars als llocs on penjaven els quadres, etc.)

Totes les obres de Robert Campin estan situades més o menys entre els anys 20 i 28.

Una altra caracter√≠stica de la pintura flamenca √©s el tractament igual que tenen tots els elements de l’obra, tant el primer pla com qualsevol altre.

Davant l’exigida quotidianitat hi havia el perill que es confongu√©s a la Mare de D√©u amb una mare qualsevol. Per aix√≤, el pintor se serveix d’elements quotidians que informen d’una altra cosa. per exemple, una pantalla de v√≠met (la del quadre del Campin) √©s tamb√© l’aureola de la Mare de D√©u.

Els valors immanents de la pintura italiana són molt més laics que els flamencs que diuen que el quotidià és metàfora del religiós.