Nació i Estat són 2 fenòmens que es donen ja amb gran intensitat al segles XIX. Nació és una comunitat que s’explica per la llarga durada en el temps, és un fenomen transgeneracional, i en aquest sentit es pot dir que té el seu origen incipient en els temps medievals. no obstant, una cosa és el concepte de nació a l’Edat Mitjana i una altra cosa és la nació contemporània, que apareix sobretot després de les revolucions liberals, en la qual hi ha més gruix social, més gent que s’hi identifica.

El concepte de nacionalisme val més fer-lo servir pels temps contemporanis, donat que és un fenomen de masses, vinculat per tant a la idea de nació posterior a les revolucions liberals.

No hi ha una definició vàl·lida estàndard i universal del concepte de «nació». No hi ha consens, i a més a més, cada cas nacional té unes peculiaritats diferents. Elements que configuren el fet nacional són, per exemple:

• El fet que una comunitat tingui una llarga durada en el temps.
• Es parteix de la relació amb una família i després es va eixamplant.
• Vinculació a un territori (no necessàriament, però sovint existeix).
• Sovint existeix també un nom propi de país.
• Ajuda a definir-se com a nació el fet de disposar d’una llengua pròpia.
• Mites i llegendes propis.
• L’aspecte físic.
• La tipologia.
• Una cultura pròpia: aquells països que tenen una cultura literària culta pròpia estan més consolidats nacionalment; i aquells que en tenen una de jurídica, encara ho estan més.

La guerra és un factor que accentua el patriotisme i la identificació amb una nació. la Guerra dels cent anys va esperonar el sentiment patriòtic d’anglesos i francesos.

Diversos exemples històrics apunten que si la nació arriba a tenir un estat propi surt molt més consolidada.

En el procés d’agregació del poder polític en mans de monarques absoluts es perden nacions i es perden estats. El factor essencial que fa que una nació no es perdi és la consciència de nació. El factor d’identitat és essencial i es revalida cada dia. En el moment en què els membres d’una nació no revaliden la seva identitat, la nació s’extingueix.

Relació entre nació i estat

La relació entre nació i estat puja molt de to del segle XVI al XIX. Es van creant les estructures polítiques, i amb elles un invent que ha portat molts conflictes i problemes: l’estat-nació. Els governants, conscients que per governat necessiten de la nació, creen els estats-nació. Un estat-nació és un estat que parteix d’un supòsit fals: que els individus d’un estat són tots d’una mateixa nació. Això elimina el caràcter d’estat plurinacional dels estats europeus fins aleshores. (Per exemple: els francesos, en col·lonitzar Algèria, feien estudiar als nens escolaritzats Història de França, tot considerant que com que els territoris algerians eren de l’Estat francès, els seus habitants eren de la nació francesa.)

Es parteix del supòsit que l’estat-nació és només una nació: la nació del grup hegemònic. A partir del segle XIX és quan els estats-nació prenen més força, sobretot en un moment en què el capitalisme primerenc genera una gran inestabilitat social i es busca la unanimitat, per part dels dirigents, tot apel·lant a la pertinença a una nació.

L’Estat és l’estructura política. L’estat necessita una nació, així com la nació no necessita un estat. El Sacre Imperi Romànic-Germànic, que era un territori immens, multicultural, multireligiós, amb moltes estructures polítiques internes, inclïa Alemanya. En canvi, Shakespeare ja sabia el que era Anglaterra: no es discutia que fos nació ja des de l’Edat Mitjana, que a més desenvolupa un Estat ben aviat.

Estat és arribar a l’últim racó d’un territori mitjançant representants. Anglaterra és un cas excepcional, Estat i Nació es consoliden en paral·lel i de forma molt precoç. Anglaterra té un Parlament que representa als anglesos i que limita el rei. El 1689, amb la Gloriosa Revolució, el Parlament passarà per sobre del rei i tindrà la veu decisòria en la política. En el cas anglès, sempre es va oferir una certa participació de certes classes socials en la societat, la qual cosa va actuar com a element de cohesió. L’Anglicanisme juga un paper fonamental en aquests processos, en la mesura que la Bíblia va ser traduïda a l’anglès i això consolida aquesta llengua