Rep√ļblica de Weimar i el Partit Socialista alemany

Amb el nom Rep√ļblica de Weimar (fa refer√®ncia a la ciutat de Weimar on es va votar la nova constituci√≥) se segueix indicant a Alemanya, per√≤ fins i tot aleshores se seguia fent servir el nom d’Imperi Alemany.

Es tracta de la generaci√≥ posterior a la Primera Guerra Mundial (anomenada la Gran Guerra). T√© un impacte extraordinari a les societats a qu√® afecta, perqu√® per primera vegada s’hi implica a civils i es parla de mobilitzaci√≥ general.

La derrota d’Alemanya implica la desaparici√≥ a nivell organitzatiu de l’Imperi Alemany i a l’adveniment de noves formes organitzatives que s√≥n precisament les de la Rep√ļblica de Weimar. Els guanyadors de la guerra s√≥n com √©s sabut els aliats, Fran√ßa, els Estats Units i Anglaterra.

En aquells anys, es busquen noves formes d’organitzaci√≥, no a nivell intel¬∑lectual i prou sin√≥ tamb√© amb pres√®ncia al carrer.

Alemanya va a la Primera Guerra Mundial sent una pot√®ncia industrial i econ√≤mica, per√≤ no una pot√®ncia colonial. Tamb√© √©s una pot√®ncia militar, fa √ļs d’un militarisme prussi√†. L’ex√®rcit est√† dirigit pels arist√≤crates, i hi ha una forta pres√®ncia del patriotisme.

Poc temps abans de l’inici de l’ofensiva definitiva dels aliats, els militars alemanys negociaven, a esquenes dels pol√≠tics, la rendici√≥ amb certes condicions, com ara el manteniment de la integritat territorial de l’Imperi Alemany. En adonar-se d’aix√≤ els pol√≠tics, declaren la pau, per√≤ no la signen.

Arran d’aquests fets generen la llegenda de la tra√Įci√≥: els pol√≠tics no es presenten com a perdedors de la guerra sin√≥ com a v√≠ctimes de la maniobra dels militars.

Un cop declarada la pau els pol√≠tics socialistes volen que abdiqui l’emperador per√≤ mantenint l’estructura estatal. Altres forces pol√≠tiques (espartaquistes, altres comunistes) acusaran al partit socialista de fer un doble joc.

La Marina, on t√≠picament hi ha les elits dels ex√®rcits, no estava disposada a acceptar la rendici√≥ d’Alemanya sense un darrer combat contra la Royal Navy, i enviar√† vaixells amb aquest prop√≤sit. Hi ha una dura repressi√≥ d’aquest fet que no impedeix que la revolta s’escampi protagonitzada per una simbiosi entre obrers del metall i personal de la Marina, que formen consells aut√≤noms.

La constituci√≥ d’aquests consells parteix d’una s√®rie de reivindicacions socials, entre els quals destaca el sufragi universal, el femen√≠ incl√≤s.

El partit socialista intenta controlar les revoltes i intenta que no es generi una revoluci√≥ a la russa. Aconsegueix aturar les revoltes en algunes zones, per√≤ en altres en canvi s’est√©n a totes les √†ries de l’ex√®rcit, on es q√ľestiona el poder dels oficials per√≤ tamb√© el poder d’una classe sencera, l’aristocr√†cia.

A R√ļssia, la revoluci√≥ havia comen√ßat pels treballadors; a Alemanya, semblava comen√ßada per soldats. El 9 de novembre aquestes revoltes arriben a Berl√≠n, i aix√≤ provoca l’abdicaci√≥ del k√†iser (emperador). L’estructura feudal imperialista s’acabava, almenys com existia fins aleshores.

La classe conservadora procura mantenir-se al poder. Es proclama la rep√ļblica. L’impacte dels consells √©s evident. Els socialistes m√©s radicals, els espartaquistes, proclamen la rep√ļblica espartaquista (rep√ļblica lliure i socialista alemanya, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht).

Malgrat aix√≤ darrer, la situaci√≥ la controla el Partit Socialista alemany, per√≤ amb la possibilitat d’incid√®ncia creix tamb√© la dissid√®ncia: espartaquistes, socialistes lliures i socialdem√≤crates (la majoria) se separen. Els socialdem√≤crates s√≥n parlamentaristes, per√≤ no volen nacionalitzacions ni s√≥n prosovi√®tics en cap aspecte. Els socialistes independents, en canvi, tot i que tamb√© s√≥n parlamentaristes, demanen la nacionalitzaci√≥ d’alguns dels sectors de l’economia.

Els espartaquistes s√≥n un partit netament revolucionari. S’oposen al Partit Socialdem√≤crata Alemany per la seva idea de la Gran Alemanya. Mantenen certa tensi√≥, tamb√©, perqu√® consideren que els socialdem√≤crates s’han venut a les classes establertes.

El pa√≠s estava governat a dos nivells, els governs i els consells tenien, ambd√≥s, certa quota de poder. El 10 de novembre de 1918 se signa la fi de la guerra (havia estat declarada per√≤ encara no signada). El Govern crea un Consell de l’Ex√®rcit Nacional, presentat com a parlamentarista, per les llibertats i per la democr√†cia. Entre d’altres coses √©s una maniobra per restar poder als Consells. El 20 de novembre hi ha una trobada del Congr√®s alemany on es recolzen les postures socialdem√≤crates i s’aposta per les eleccions.

Aquesta decisi√≥ la va prendre la classe pol√≠tica sense consultar als Consells. Volen engegar al marge dels Consells la reestructuraci√≥ del pa√≠s: s’arriba a convenis col¬∑lectius i s’aconsegueix la jornada de 8 hores. El partit socialdem√≤crata intenta una dissoluci√≥ de l’ex√®rcit alemany, que es resol amb qu√® roman gent descontrolada i amb capacitat d’organitzaci√≥ i acc√©s a les armes.