Què és el llenguatge?

El llenguatge és un objecte que serveix com a eina per a totes les activitats humanes que no són estrictament biològiques i alhora és constitutiu d’allò que és humà.

Aquesta doble naturalesa és en l’explicació de totes les teories del llenguatge. Aquelles que es fixen més en la vessant d’òrgan del llenguatge són les psicològiques, en canvi, aquelles que es fixen més en la vessant d’eina, són les sociològiques: n’estudien la part de les relacions socials.

El llenguatge com a fenomen es mou dins de 3 pols:

1. És inequívocament psicològic. Parlem perquè pensem i pensem perquè parlem. Aristòtil deia que l’humà era un zoon logoi, que en grec significa alhora animal que pensa i animal racional (un doble significat molt semblant al de la paraula catalana «enraonar»).
   L’acte del llenguatge prové d’una potencialitat humana de parlar, sense la qual no es podria desenvolupar tal acte. Aquesta potència és característica de l’espècie.
   El concepte no és el mateix que la paraula. Però la paraula és una nova reaalitat en el moment que aquesta es diu. Quan es diu una paraula per expressar un sentiment s’entra en el terreny del racional, perquè la paraula es refereix a un concepte. Això no vol dir que el sentiment hagi desaparegut, segueix sent-hi, però els conceptes són racionals.
   les paraules tenen la propietat de convertir-se en cosa: són realitats per elles mateixes.
   Les paraules formen discursos que ens envolten i per tant la nostre visió del món està filtrada per les paraules.
   Les paraules no són la cosa però es transformen en una nova cosa: són les mitjanceres per explicar el món.
2. El llenguatge és social. Sense la interacció social no podem aprendre el llenguatge i el llenguatge és necessari per a la interacció social. El llenguatge estratifica socialment i és estratificat socialment.
3. El llenguatge té tota una organització molt complex, amb lleis pròpies, que no s’han pogut acabar d’explicar totalment. Aquesta organització ha estat creada espontàniament per persones analfabetes i ha sorgit de manera oral al llarg dels segles. ha estat creada per l’expressió més genuïna de la humanitat: que una persona adquireixi el llenguatge tot i ser analfabeta en inici, tot i no haver estat alfabetitzada prèviament.
   El llenguatge és un producte necessàriament humà que no pot ser explicat ni amb les lleis de la societat ni amb les de la psicologia, sinó només amb les de la lingüística.

Totes les teories del llenguatge fins ara s’adeqüen més a un d’aquests trets o a un altre, però cap no aconsegueix explicar el llenguatge en la seva totalitat.

Hi ha un debat força esbiaixat sobre què és l’essencial en el llenguatge. La correcció, la norma, el que està fixat pel diccionari, n’és només l’aspecte més superficial. La paraula «matrimoni» ve de «mater» i «patrimoni» de «pater»: en el llenguatge està escrita la història de la societat. L’essència del llenguatge és la creativita, la capacitat de comunicació, la creació de bellesa.

La concepció que la norma és l’essencial està relacionada amb el mite de la degradació: és creu que la llengua parteix d’un estat de puresa ideal i que amb el temps pot anar degenerant. Se situa aquest estadi de puresa ideal en la llengua literària de fa 200 anys abans de la data contemporània, sovint. I es creu que es pot anar degradant amb l’ús degenerat. És una contradicció perquè la llengua tal com s’usa avui en dia serà la del literat de dintre d’un temps.