La reforma protestant.
Un dels conflictes a què es va haver d’enfrontar l’Emperador va ser el de la convivència amb l’Imperi Turc, els otomans. Els otomans van crear un imperi militarment molt agressiu i d’una llarga durada històrica, del segle XV fins a mitjans del XX. En alguns moments va controlar el mar Mediterrani.
A principis del segle XVI i coincidint amb l’imperi de Carles V es produeix la conquesta de Mèxic i del Perú. Això va significar una riquesa extraordinària en i or i plata que si s’hagués utilitzat d’una altra forma hagués servit per conduir a Espanya pels camins del capitalisme de forma primerenca. No només no va succeir això sinó que a més els segles XVII i XVIII van ser de caiguda de la producció i de deteriorament econòmic.
El rei es va endeutar amb préstecs de mercaders genovesos i alemanys de forma espectacular. Mantenir la burocràcia i altres elements de l’estat d’aquest gran imperi costava molts diners que provenien de l’or i la plata d’Amèrica i també dels impostos dels castellans. La Corona d’Aragó, com que manté les seves pròpies estructures no participa ni dels beneficis ni dels perjudicis d’aquesta situació (tret que la Corona de Castella li va fer pagar més impostos).
Això provoca una alta inflació i uns impostos més elevats que perjudiquen a les classes més baixes. També provoca que s’extengui la idea que deixar diners al rei és la millor manera de fer diners, la qual cosa desmantella les estructures productives a Castella. Això està connectat amb el creixament del nombre d’hidalgos (hidalgo vol dir «hijo de algo», per tant un cert pedigree). Ser hidalgo interessava perquè s’estava exempt de contribució. A més, era una forma baixa de noblesa a la qual s’hi podia accedir de moltes formes: per tenir alguns antecedents remotament nobles, mitjançant el pagament d’una certa quantitat de diners, perquè el rei ho atorgava, per un cert benefici fet al rei, fins i tot es va arribar a produir el fenomen dels hidalgos de bragueta, el mèrit d’un dels quals era engendrar set fills barons. Hi havia un requisit, però, que era la limpieza de sangre.
La Corona de Castella queda en situació de dependència respecte als venedors estrangers. És incapaç de proporcionar els recursos necessaris i el mercat de les colònies queda copat pel comerç estranger, tot i el fet que administrativament i política romanguessin sota el control de la pròpia Corona de Castella.
És en aquest context on se situa la reforma protestant. L’Església Catòlica havia acumulat un desprestigi important. Alexandre VI, Papa vora l’any 1500, és el paradigma de la corrupció: se sap que va arribar a ocupar el seu càrrec tot subornant als membres del conclave que el va triar, va traficar amb butlles, va vendre bisbats, eren conegudes les seves bacanals, va tenir deu fills, etc., entre d’altres fets escandalosos.
Per aquest i altres motius sorgeixen corrents crítiques dins l’Església. Erasme de Rotterdam es mou entre el racionalisme i el misticisme. A l’Elogi de la follia fa crítiques molt dures als Papes, diu entre d’altres coses que són més militars que no pas eclesiàstics; també critica als teòlegs, de qui diu que es dediquen a especular; i, a més, denuncia que els monarques declarin la guerra en nom de Déu. Per això proposa una espiritualitat nova, des d’una perspectiva Humanista, des d’un esforç cultural important: era un home molt culte.
Luter va per uns camins molt diferents a l’Humanisme d’Erasme de Rotterdam. Ell es dedica a la part més teòrica de la qüestió. Creu inacceptable la venda d’indulgències. Les indulgències venien de l’Edat Mitjana, eren un document de perdó de pecats a canvi d’un pagament. Les troba inacceptables perquè la fe només depèn de la voluntat de Déu. La Bíblia ha de ser la referència directa i per això s’ha de traduir a les llengües populars: ell la tradueix a l’alemany tot convertint aquesta llengua en una llengua culta.
L’any 1521, quan Luter desafia al Papa, comença la reforma protestant. Hi ha un període de negociació però no arriba enlloc perquè Luter no accepta l’Església, d’una banda; i el Papa troba aquest posicionament inacceptable; de l’altra. Molts reis i prínceps aprofiten això per lliurar-se de la dependència de Roma i per confiscar els bens de l’Església. Es crea una lliga de prínceps catòlics a partir del 1645 i una altra de prínceps protestants i Europa passa a estar en peu de guerra (moltes vegades es tracta d’una guerra civil).
Luter no esperava que el conflicte prengués aquestes dimensions. El seu missatge teològic és interpretat com un missatge alliberador per alguns grups de camperols alemanys es revolten l’any 1524, fins el 1525. Luter i els prínceps es posen d’acord que aquesta revolta dels pagesos alemanys s’ha de sufocar quan abans millor i és reprimida durament, causant multitud de morts.
La revolta de Luter és el pretext que troben diversos prínceps per independitzar-se de l’imperi. L’Emperador acaba els seus dies allunyat de la política.
Hi va haver dos continuadors de la reforma de Luter que van tenir com a objectiu la unió de la política i la religió: un d’ells va ser Calví. Calví va ser segurament una de les figures del protestantisme més popular.
Entre 1546 i 1563, en tres tongades diferents, es va celebrar el Concili de Trento: finalment el Papa va cedir a allò que li havia demanat Carles V, però quan ja s’havia trencat el cristianisme. Per això no es pot dir que el Concili de Trento és reformista, com han assegurat alguns per justificar l’Església Catòlica, sinó que en tot cas el que s’inicia és una contrareforma per enfortir l’Església.
El Concili de Trento està marcat pel dogmatisme, es vol aconseguir que el protestantisme no avanci més: si es pretenia en algun sentir reformar l’Església era en tot cas amb vistes a aquests objectius.
- Es concreta la font de l’ortodòxia. La Bíblia és la referència però altres escriptures com el Nou Testament, el que van dir els Pares de l’Església i la interpretació del Papa són també l’ortodòxia. Per als catòlics, la Bíblia segueix sent en llatí.
- Enfront del pessimisme luterià, que considera que les persones estan predestinades a salvar-se o a no salvar-se; hi ha un optimisme catòlic, que dóna possibilitats de salvació: entre d’altres, les butlles. En termes socials, però, és el protestantisme i sobretot el calvinisme qui és més optimista.
- Els catòlics posen èmfasi en els sagraments. Catòlics i protestants només coincideixen, i encara amb diferències, en eucaristia i bateig. En la resta de sagraments, Matrimoni (sobretot es valorava l’espiritual, el matrimoni amb Déu, el de les monges, en el cas de les dones, i els capellans, en el cas dels homes) , Confirmació i Extremunció, el catolicisme hi posava molt més d’èmfasi.
- Trento insisteix en la idea que la mediació de l’Església entre Déu i els creients és fonamental. Figures, quadres, processons, actes d’extremunció, rogatives públiques quan no plou, etc., fan una religiositat més visible. L’art barroc hi contribueix, aplica les directrius de Trento.
- Apareix la idea del Purgatori.